Poques vegades trobarem a un Almodóvar tant silenciós, minimalista i despullat de qualsevol floritura com amb la seva nova estrena, JULIETA. I què bé li escau! Una tornada del director al terreny del melodrama on l’aposta no és la hipèrbole sinó tot el contrari: la depuració màxima –fins al màxim possible en el segell Almodóvar– de les emocions més pures, per a arribar a emmudir-te i deixar-te tot sol a la butaca sense saber molt bé què dir.

Emma Suárez és la JULIETA (madura) del títol.

Emma Suárez és la JULIETA (madura) del títol.

Un Pedro Almodóvar més curós que mai –potser pel respecte d’adaptar una obra aliena– refusa tractar la distància emocional entre una dona i la seva filla a partir de l’impacte dels conflictes entre elles dues i aposta directament per tractar-la a través del temps i el silenci. Essent aquest darrer element el que més mal fa. El temps ho tot ho cura diuen, però el silenci pot causar ferides difícils de curar, sembla dir-nos JULIETA.

Susi Sánchez y Adriana Ugarte en Julieta de Pedro Almodóvar. © El Deseo

Susi Sánchez i Adriana Ugarte a JULIETA.

Els silenci de la cinta –que de fet s’anava a titular originalment SILENCIO– és d’aquell silenci frustrant que prové més de la incomprensió i desconeixença que del trauma. Aquest exercici d’introspecció minimalista és el segon punt que li juga a favor a la JULIETA d’Almodóvar. Treballat amb un formalisme molt literari, t’acaba deixant amb el cor encongit i amb la secor de boca més amarga. Ajuda i molt a elevar el resultat un bon repartiment, amb moltes cares noves dins l’univers Almodóvar que permeten també donar-nos una certa sensació diferent de la que estem acostumats. Un altre aspecte aquest –ja és el tercer– en el que tot suma.

Inma Cuesta y Adriana Ugarte en Julieta de Pedro Almodóvar. © El Deseo

Inma Cuesta és l’Ava, un personatge clau per entendre què li passa a Julieta.

Adriana Ugarte i Emma Suárez, que interpreten a la Julieta protagonista en dues etapes diferenciades, aconsegueixen el més difícil: que les seves respectives Julietas siguin alhora la mateixa persona i una altra de ben diferent. Dos rostres familiars, Rossy De Palma i Darío Grandinetti també ofereixen grans moments, sobretot el darrer. Tenir a algú que com Grandinetti, pugui expressar tant amb frases curtes o mirades trencades, és una luxe que pocs es poden permetre. JULIETA en definitiva pot agafar desprevingut a l’espectador amb la seva colpidora i insospitada sequedat emocional, que en prou feines poden dissimular els colors càlids tant d’Almodóvar ni la preciositat de molts dels seus plans. No ens enganya aquesta minsa parafernàlia, no: JULIETA és un drama intens i angoixant que, en la seva emmudida construcció, porta a l’extrem del seu discurs, la profunditat de la tristor que poden acumular els seus personatges.

Valoració: 8/10