Cal un títol tant llarg per a una pel·lícula sobre el conflicte entre els dos superherois més famosos de la història? No. Calen 150 minuts per explicar la història d’aquesta pel·lícula? Tampoc. Però els temps són els que són i la Warner Bros vol espavilar a corre cuita, atrapar de cop les cinc o sis pel·lícules d’avantatge que li duu Marvel Studios i gràcies a un curset avançat de construcció de multiversos, estrena aquesta BATMAN V SUPERMAN: EL AMANECER DE LA JUSTICIA que si bé redimeix molts dels pecats d’EL HOMBRE DE ACERO, en perpetua d’altres i fa més palesa la sensació que tot l’univers cinematogràfic de la DC està segrestat per una espècie de complex d’inferioritat que li fa voler ser el que no és. Seran les conseqüències de la trilogia de Christopher Nolan, dic jo.

El nou? Batman és sens dubte el millor del film.

El nou? Batman és sens dubte el millor del film. Si Affleck s’anima a dirigir, el futur del personatge pot ser brillant.

Reprenem el fil. BATMAN V SUPERMAN: EL AMANECER DE LA JUSTICIA és millor del que ens pensàvem, sí; no és la calamitat de pel·lícula que alguns proclamaran. Almenys és millor que el desastre contradictori que era EL HOMBRE DE ACERO i això ja és bo. Segueixen les contradiccions “made in Zack Snyder” –definitivament no entén ni entendrà mai qui i què és Superman– però si més no, l’entrada excel·lent d’un personatge com Batman –amb qui sí se sent còmode Zack Snyder–, l’arribada interessant de Wonder Woman, algunes escenes d’acció magistralment executades i una primera hora de metratge ben estructurada a nivell de guió fan de BATMAN V SUPERMAN: EL AMANECER DE LA JUSTICIA un espectacle digne de ser vist en les millors pantalles de cinema.

En el context actual, aquesta mena de pel·lícules funcionen millor com a fenòmens/esdeveniments que no pas com a peces narratives en sí soles. Des del cantó de l’espectacle i l’esdeveniment, la pel·lícula no decep. Si vols formar part de la conversa “tuitera”, opinar sobre Ben Affleck, Lex Luthor, la introducció de nous superherois o la batalla entre Batman i Superman, aquesta és una pel·lícula que has de veure sí o sí. Tant o més que les noves STAR WARS, que el proper capítol de la sèrie de moda de torn o el següent partit important del teu equip de futbol. Aquest és el nou Hollywood que s’està construint a la imatge de l’extint Hollywood dels Grans Estudis. El sistema de Hollywood de les franquícies i dels grans esdeveniments és més real que mai. I qui no s’ho cregui ja, arribarà tard per sempre.

Heus aquí la santíssima trinitat.

Heus aquí la santíssima trinitat.

El resultat d’això? Espectacle i esdeveniment garantit però desafortunadament a costa d’eliminar tota emotivitat dramàtica o evolució narrativa. Si bé dèiem que la primera hora de pel·lícula és la que està més treballada, BATMAN V SUPERMAN: EL AMANECER DE LA JUSTICIA baixa molt de pistonada en l’hora i mitja més que la segueix. Les motivacions inicials dels personatges i els conflictes creats es desdibuixen per afavorir punts argumentals posats amb calçador i la concreció narrativa de l’inici es perd totalment a favor d’una orgia CGI d’explosions, girs argumentals i sorpreses esperades per culpa de la sobreexposició del màrqueting promocional. L’obsessió de Zack Snyder per “ser més papista que el papa” i tractar de ser transcendent quan no té arguments ni fons d’armari per ser-ho és l’altre gran problema d’aquesta franquícia. Quan el seu punt de partida inicial és tant descabellat que fa que sigui realment difícil connectar amb el personatge que hauria de ser el referent moral i emotiu de l’espectador, Superman, malament anem. Incís: que Herny Cavill sigui tan mal actor tampoc ajuda. El pedestal diví en el que el situen Snyder i companyia l’allunya de nosaltres i està treballat amb tot menys amb subtilesa –les al·legories religioses de brotxa gorda són preocupants i l’obsessió fetitxista que té amb l’11-S digna d’anàlisi–. Així es crea un forat tant gran que no el poden tapar ni el soroll, ni les explosions, ni la bona feina d’un Ben Affleck que promet com a un Batman desgastat, ni l’excel·lent direcció visual de Zack Snyder, que en una altra vida seria un director de cinema mut brutal.

Calia un look de torero dels anys 20 per a l'heroi que ha de personificar l'esperança i la llum?

De debó que l’heroi que ha de personificar l’esperaça i la llum llueig un look de torero dels anys 20?

En conclusió i malauradament, les constriccions d’un univers decidit a construir-se al voltant de la transcendència fan que hi hagi molt poc terreny de joc on moure’s i per tant, que la capacitat d’inventiva, emoció i diversió sigui molt limitada, tant pels cineastes com pels espectadors. BATMAN V SUPERMAN: EL AMANECER DE LA JUSTICIA progressa adequadament respecte la seva predecessora però per molt repel·lent que pugui sonar, un servidor no pot evitar la temptació –amb tota la pena del meu cor fan– de fer una reprimenda d’aquelles pròpies de professor d’institut frustrat perquè l’alumne amb més potencial per l’excel·lència es dedica a gandulejar i passar el curs amb notes ordinàries mentre altres alumnes amb menys potencial li passen pel davant a base de treball, coherència i planificació.

Valoració: 5,5/ 10