Potser encara no hem sentit les conseqüències de l’impacte, però l’estrena de DEADPOOL està sacsejant la industria cinematogràfica americana i de retruc, al subgènere dels superherois. Hollywood, tan preocupat per portar als adolescents al cinema i abandonar a un públic més adult al que li troba poca rendibilitat, s’endú les mans al cap al veure que un film de superherois al que duien anys rebutjant, es planta a la cartellera amb una qualificació “R”. Per entendre’s, al sistema americà de qualificacions, “R” significa restringit i suposa que els menors de 17 no poden accedir a la sala a menys que els acompanyi un adult. Les pel·lícules “R” solen ser d’acció o terror i acostumen a tenir insults, llenguatge fort, nuesa parcial o total i òbviament, sang, fetge i violència. Algunes grans pel·lícules de la història són “R” com EL PADRINO, PULP FICTION, LA LISTA DE SCHINDLER o UNO DE LOS NUESTROS. També cintes com SCREAM, RAMBO, FLASHDANCE, DESTINO FINAL o ara DEADPOOL. Moltes d’elles a les nostres oïdes poden sonar com a pel·lícules “normals” que hem vist tota la vida, més enllà dels temes més extrems que poden tractar. Però als Estats Units, les qualificacions són cosa seria i sobretot en una industria tant mercantilitzada i amb un públic tant dispers, la qualificació que el teu film rep, pot ser una sentencia de mort. O una benedicció, en el cas de DEADPOOL.

originalPer posar una certa perspectiva recent, la gran majoria de pel·lícules de superherois que ens arriben són qualificades PG-13 (menors de 13 només amb adults) i la majoria de les grans estrenes de Hollywood són o bé PG-13, PG (menors de 10 només amb adults, per exemple REGRESO AL FUTURO o DEL REVÉS) i G (tots els públics, com EL REY LEÓN ). La correlació entre taquillatge i qualificació ha obsessionat als executius de Hollywood fins al punt que nombroses pel·lícules han estat “maquillades” per acomodar-se al PG-13 o sagues destinades a altres públics que solien tenir una R han estrenat les seves darreres pel·lícules sota el segell PG-13, com per exemple LOS MERCENARIOS 3 o LA JUNGLA 4.0. Creieu-me, si ja és dur per a un fan veure com la saga de LA JUNGLA DE CRISTAL degenera a cada seqüela, escoltar John McLaine amb una versió censurada del seu “Yippie Ki Yay Motherfucker” fa mal. MOLT.

deadpool-imageTornant a DEADPOOL, aquesta nova estrena “R” ha superat totes les expectatives al triomfar dos cap de setmanes seguits i assolint gairebé 500 milions d’euros a tot el món. Pel·lícules “R” que hagin arrasat a la taquilla ja n’han existit, com EL FRANCOTIRADOR, GLADIATOR, RESACÓN EN LAS VEGAS o LA PASIÓN DE CRISTO. D’adaptacions de còmics amb qualificació “R” n’han existit unes quantes ja, com 300, WATCHMEN, ROBOCOP, EL CUERVO, BLADE, KICK-ASS o la recent KINGSMAN: EL SERVICIO SECRETO. Tothom està parlant de l’impacte de DEADPOOL i com ara Hollywood començarà a produir en massa adaptacions de còmic “R”, per no trencar la seva  tradició de copiar tota fórmula exitosa. I jo he ocupat més de la meitat d’aquesta columna a parlar-ne del tema però no és això el que m’ocupa, preocupa i anima de l’arribada exitosa de DEADPOOL. El que m’ocupa, preocupa i anima és la importància de DEADPOOL en el subgènere cinematogràfic dels superherois; l’etapa que tanca i consolida i la que comença: la post-modernitat.

El llenguatge malparlat i la violència descarada fan de DEADPOOL un film de superherois refrescant, sí. Però el que més aporta i ens fa creure que hi ha evolució dins el cinema de superherois és la seva capacitat per l’autoreferència, la paròdia i el metallenguatge. Les reflexions a càmera del personatge el fan ser una creació conscient de si mateixa i del mitjà on es troba i això amics meus, pot obrir molts camins per l’evolució del cinema de superherois. L’última dècada d’aquest subgènere al que ja podríem anomenar gènere ipso facto, és vista a ulls de molts com una invasió amb la que Hollywood explota una moda. I si per una banda això és innegable (que aixequi la mà qualsevol gènere sorgit de Hollywood que no ho sigui) per a l’altra, aquesta visió et nega gaudir d’un gènere que va adquirint codis i símbols propis, va evolucionant, mutant amb altres subgèneres i obrint tot un ventall d’opcions narratives més enllà de la fórmula provada i exitosa. De la mateixa forma que en el seu dia el Western va fer seus uns codis i uns mites o la comèdia musical va anar evolucionant fins mutar-se i quasi desaparèixer, el subgènere de superherois va fent el seu camí.

Deadpool (Ryan Reynolds) reacts to Colossus’ (voiced by Stefan Kapicic) threats.Hem arribat a aquest punt tan interessant després de certa saturació –oju, que el punt de col·lapse sempre costa de veure– per la bona feina per exemple dels estudis Marvel i el seu univers connectat de pel·lícules, l’univers DC a la televisió amb sèries com FLASH i ARROW o les adaptacions d’obres de Mark Millar. El camí s’ha anat pavimentant i al igual que dècades de desenvolupament del còmic com a mitjà ens han permès llegir i veure innumerables connexions, mutacions i interaccions, ara el cinema de superherois ha assolit prou maduresa per a evolucionar, tancar una fase primera i començar a abraçar la post-modernitat

Un cop el camí està pavimentat, ara DEADPOOL aprofita l’avinentesa per parlar a càmera i fer comentaris sobre la confusió amb els actors que interpreten al Professor Charles Xavier, el poc pressupost que té la seva pel·lícula o els clixés argumentals que està obligat a viure. Ja només els títols de crèdit de DEADPOOL són una bona mostra d’això. Quina és la gran prova de foc de DEADPOOL més enllà de la seva qualitat/capacitat de gaudi com a pel·lícula? Que l’espectador sigui còmplice del film, del joc plantejat i que conegui suficientment el cinema de superherois recent per a gaudir de la cinta. Requereix doncs una certa maduresa i un nivell de coneixement del mitjà propi de la post-modernitat en qualsevol forma d’art.

qb8dz0dw2lmphefbaobeEns arriba així, un cinema de superherois que precisa de més d’un nivell de lectura per a ser apreciat en la seva amplia totalitat. Assimilant-ho amb un dels directors post-moderns per excel·lència, Quentin Tarantino, l’espectador pot apreciar una pel·lícula seva en un primer nivell de lectura. Però si coneix totes les pel·lícules de les que Tarantino fa un remix, accedirà a un segon nivell de lectura i per tant a una complicitat més gran amb la cinta. Això és el que proposa DEADPOOL i el canvi de paradigma que pot significar.

I si dic pot, és perquè el meu costat tribunero desconfia de mena i només demano a Hollywood que deixin fer. Que no abusin en excés dels antiherois “R”, tirant de còpies de DEADPOOL i deixin al gènere de superherois i superheroïnes –perquè d’aquesta banda també ha de venir molta evolució– progressar de forma natural: creixent i desenvolupant-se, mutant i transformar-se per finalment morir quan toqui.

Articles relacionats