Deia Miguel Delibes que la seva dona, Ángeles de Castro, era la millor meitat d’ell mateix. Bona prova d’aquest amor basat inevitablement en l’admiració, en la fascinació absoluta viscuda de manera activa també després de la mort d’ella, és l’extraordinària “Señora de rojo sobre fondo gris”, una novel·la que, salvant les distàncies argumentals i centrant-nos en l’amor que desprèn, ben bé podria signar Therese Belivet després d’una hipotètica desaparició de la millor meitat d’ella mateixa, la Carol que interromp a consciència la seva realitat, que l’omple per primera vegada. De l’arribada d’aquest tren impossible d’aturar a la seva vida en queda constància, també, a cadascun dels gestos que tan subtilment com notablement reprodueix Rooney Mara, una de les dues millors meitats del duet d’actrius protagonistes de CAROL.

L’enamorament total des de l’òptica d’una càmera.

Segons la pròpia Rooney Mara, no li va ser gaire difícil entendre les sensacions del seu personatge i de fet les va experimentar també ella tan aviat com va veure a Cate Blanchett caracteritzada com a Carol, amb el seu pentinat, el seu abric, el seu maquillatge i, sobretot, amb la seva actitud de conèixer més que ningú que l’envolta de què va això de la vida, amb la comoditat amb què l’actriu i també la dona a qui interpreta es convertiexen en madones de tot i tothom que és dins els llocs on entren. Només una intel·ligència com la de Cate Blanchett permet donar vida a una Carol tan serena tot i estar aterrada i tan absolutament exquisida, sense llevar-li mèrit al precís treball de direcció artística, de maquillatge, de perruqueria i de vestuari que, tot i traslladar-nos a la mateixa època que LEJOS DEL CIELO i a un conjunt de problemàtiques similars, dibuixen un món més fosc i apagat on l’amor de dues dones rellueix amb més força.

Kyle Chandler (d’esquenes) interpreta al resignat marit de la Carol.

Todd Haynes ha estat capaç de destil·lar la passió de la novel·la, aquella passió que va fer que Patricia Highsmith sentís l’impuls imperatiu de començar a escriure sobre la seva pròpia Carol la nit després d’haver-la conegut, i sobretot ha estat capaç de mantenir-la en pantalla durant les quasi dues hores que dura la pel·lícula, sense oblidar l’escandalós conflicte que suposava als anys 50 la relació sentimental entre dues dones. I és que la història d’amor que uneix Therese i Carol s’explica en paral·lel a la història d’horror que separa Carol de la seva filla, narrada sense floritures, sense morbositat, sense res més que les paraules exactes en el moment oportú: les que una mare li llença al seu ex-espòs a mode de rendició per aturar una batalla que podria haver acabat amb la seva vida.

carol-2

La carretera un cop més com escenari alliberador d’una ficció americana.

De vegades, no gaire sovint, no fa falta dir molt ni emprar moltes paraules, pot bastar amb un “t’estim”; de vegades, no gaire sovint, ni tan sols fa falta veure-hi clar i fins i tot la boira que entela els vidres pot tornar bella, pot cobrar sentit. I és que qualque vegada és suficient amb una sola mirada, la de dues dones que s’asseuen als dos extrems d’una taula un vespre qualsevol envoltades pel renou de la ciutat, la de dues dones que es descobreixen un horabaixa de desembre a una tenda de joguines, la que s’amaga darrere la càmera de fotos que captura tota la màgia, tota la bellesa i tot l’amor que desprèn una dona de vermell sobre fons gris, si la miren els ulls encertats: els de qui acaba de descobrir la millor meitat de sí mateixa.

Valoració: 9,5/10

Articles relacionats