Avui estrenem una nova secció dins el nostre nou re-disseny! Es tracta de TRIBUNA on alguns de nosaltres així com firmes convidades aportarem la nostra opinió, de tant en quant. “Els nostres dos cèntims”, com diria Kent Brockman, d’algun tema candent de l’actualitat cinematogràfica. Per a la primera TRIBUNA tenim l’honor de llegir el català salat de la nostra Cati Moyà i la seva opinió sobre el cinema lèsbic recent. Com a complement, també us convidem a llegir l’article sobre lesbianisme, censura i sèries de televisió que la mateixa Cati ha publicat aquesta setmana a la revista digital SERIELIZADOS.

No seré jo qui s’uneixi a aquesta febre per crear polèmiques perquè certs col·lectius queden exclosos dels premis d’una acadèmia, afegint que CAROL no ha estat nominada a millor pel·lícula, havent-hi 8 de les 10 possibles pel·lícules nominades, amb el precedent que LA VIDA DE ADELE no va ser nominada tampoc a millor pel·lícula estrangera el 2013, i posant en dubte si són només les persones negres les excloses dels premis cinematogràfics per excel·lència. I no ho faré perquè tenc un “win-win” a la punta de la llengua.

lea-seydoux-adele-exarchopoulos-interview-november-2013-1

Darrerament m’he aficionat a aquesta expressió, “win-win”, crec que és el so de la victòria, de l’èxit i fins i tot de la felicitat. En sortim tots guanyant, què més es pot demanar? I m’agrada tant aquest concepte perquè, amb aquesta humanitat nostra, què voleu que vos digui, no hi ha tantes oportunitats de dir-ho i per això me’n guard molt d’amollar-ho, de tant que m’agrada. I ja vos dic que en tenc un a la punta de la llengua.

El tema és que s’estrena CAROL. Cate Blanchett, Rooney Mara, Todd Haynes. Una relació sentimental entre dues dones al Nova York dels anys 50. De qui digués que no a aquesta combinació, n’estic segura, se’n faria befa durant un segle, com se’n fa de la lectora professional que va recomanar a una editorial espanyola no comprar els drets de traducció d’un llibre per adolescents protagonitzat per un tal Harry Potter. Olé per tu, estimada lectora. I, per molt que els productors nord-americans ho vulguin ocultar, hi ha molt a dir sobre el tema lèsbic. Però, un moment, existeix, com a tal, el tema lèsbic?

carol-movie-images-cate-blanchett-rooney-mara-6-2

Segons Filmaffinity no, així que… Sí? Sigui com sigui, les relacions entre dues dones són de cada vegada més habituals en el cinema (win?) i cada pic més des de perspectives diferents i enriquidores en molts sentits (win!), amb detalls d’agrair com que la dona lesbiana sigui representada com una dona, al cap i a la fi, i no com una versió més arreglada de Harry el sucio, i que no totes les pel·lícules tractin un dels punts de partida per excel·lència de la major part de llargmetratges que giren al voltant de l’homosexualitat: el desafortunadament mític “Mamà, crec que m’agraden les ties” que, tot i així, ens ha regalat vertaders divertiments cinematogràfics com la brillant BUT I’M A CHEERLEADER.

tumblr_mx7tmh1TRW1ronwz0o1_500

En aquesta inspirada comèdia, la situació popularment coneguda com “sortida de l’armari” era tan surrealista com original: a mode d’una d’aquelles interventions nord-americanes que per sort (o per desgràcia, encara no ho tenc clar) no hem importat, on tota la seva família i amics, tota la gent que estimava la protagonista (?) li feien saber que, carinyo, ets homosexual. A aquesta pobra animadora nord-americana la notícia de les seves (terror!) tendències lèsbiques li queia com una gerra d’aigua freda: no eren les “dones” de cabells curts, camisa de quadres i absència de pits i menstruació les úniques susceptibles de tan dramàtic destí? Davant això, el comitè de savis que l’envoltava decidia ingressar-la a un centre de rehabilitació d’aquests també tan nord-americans que tampoc, per sor o per desgràcia jo què sé, hem acabat d’incorporar a la nostra societat i allà passava el que havia de passar.

Però BUT I’M A CHEERLEADER no era, ni molt manco, l’única pel·lícula que posava el focus en el descobriment de la pròpia orientació sexual i l’acceptació, o no, de l’entorn més proper. La canadenca LOST AND DELIRIOUS (drama idoni per persones afamegades de catàstrofes emocionals protagonitzat per Piper Perabo), ROSAS ROJAS (comèdia romàntica de dues dones i un home on les primeres passen del segon protagonitzada per Piper Perabo -WTF Piper?- i l’actriu abans coneguda com Lena Heady A.K.A. “la que fa de Cersei Lannister”) o l’enorme CRIATURAS CELESTIALES (dirigida per Peter Jackson i amb unes Melanie Lynksey i Kate Winslet frenèticament desconcertants en tots els sentits) en són alguns exemples, però hi ha molt més a dir, tal i com demostren dues de les darreres pel·lícules de Julianne Moore.

ph2

A LOS CHICOS ESTÁN BIEN l’eix central és l’inevitable conflicte que suposa l’aparició de l’home que va fer possible el naixement dels dos fills d’una parella de dones per qui tot això se suma als lògics maldecaps derivats de l’adolescència del seu descendents i al progressiu desgast de la seva relació. Més enllà de si la pel·lícula aprofitava al màxim el seu punt de partida (des del meu punt de vista no), no deixa de ser interessant que per una vegada apuntessin a un conflicte tan real i tan lligat al concepte de relació de dues dones. De la mateixa manera, és més que oportú que FREEHELD posi damunt la taula la batalla que en ple segle XXI va haver de lliurar una dona malalta d’un càncer terminal per tal que la seva parella no fos menyspreada després de la seva mort, per el fet de ser una altra dona. No oblidem que fa només un parell d’anys l’altra protagonista de FREEHELD, Ellen Page, va considerar necessari (ho era?) deixar de mentir per omissió i xerrar de la seva orientació sexual després d’haver viscut la contínua i asfixiant pressió de tot un sector que es dedica a omplir la pantalla gran de tolerància i d’exemple. Olé per tu, Hollywood, O-LÉ-PER-TU.

No siré jo qui posi en dubte el criteri holywoodià en triar les millors pel·lícules de l’any, perquè crec que val més dedicar els esforços a reivindicar les pel·lícules que, d’una manera o una altra, s’apropen a la realitat de totes aquestes dones i que faran que, a poc a poc, el tema lèsbic deixi de ser, si ho ha estat mai, un factor, i siguem capaços de parlar d’elles com a pel·lícules d’amor, i en casos excepcionals que siguin extraordinàries i meravelloses pel·lícules d’amor, com ho era LA VIDA DE ADELE i com ho és CAROL, ho vulguin veure o no els membres de l’Acadèmia. Això, estimat lector, al manco per jo, seria un enorme, un sensacional win-win.