SPOTLIGHT és una de les pel·lícules fortes dins la terna de candidates de cara als propers Oscars. D’això no hi ha dubte. La pel·lícula de Tom McCarthy tracta un tema molt potent –els abusos a menors de l’església catòlica– que sempre crida l’atenció i a més, fa gala d’unes interpretacions d’alt nivell, equilibrades totes elles dins d’un repartiment coral envejable. El problema és que aquests i poc més són els valors positius de SPOTLIGHT. Malgrat ser un bon film, es mostra massa pla i amb poc punch. Dit d’una altra manera, i utilitzant una expressió en castellà que crec, reflecteix molt bé la sensació general que estem tenint de moltes de les pel·lícules candidates als Oscars: si SPOTLIGHT està entre les millors pel·lícules és perquè darrerament “en el país de los ciegos, el tuerto es rey”.

Michael Keaton i Rachel McAdams, dues grans interpretacions dins un repartiment coral brillant.

Michael Keaton i Rachel McAdams, dues grans interpretacions dins un repartiment coral brillant.

La pel·lícula sap transitar amb criteri dins els tòpics –amb moments de moralina inclosos– d’aquest subgènere tant americà del “cinema de periodistes”. A SPOTLIGHT l’etiquetaran com “el TODOS LOS HOMBRES DEL PRESIDENTE del segle XXI” però a la llarga tenim pocs elements de comparació més enllà de la presència d’un “whistleblower” telefònic i l’ambientació dins d’una redacció. El director Tom McCarthy ha volgut fer una crònica realista i fidel –massa– del pas a pas de la investigació sobre els abusos sexuals dins l’església que va fer al 2001 un equip del Boston Globe. Per què massa fidel? Doncs perquè aquesta fidelitat excessiva –alguns dels protagonistes reals estaven presents en tot moment al set– acaba jugant-li en contra. I és que a SPOTLIGHT tot i ser catalogada com a ficció, li manca molt de l’essència cinematogràfica d’una ficció. Aquell quelcom a vegades indescriptible que ens agafa per l’estómac i ens desconcerta, emociona o sorprèn. Malgrat els alts i baixos que pateixen els protagonistes durant la seva investigació, cap d’ells paga un peatge personal alt, cap s’enfronta a interessos conflictius. Que al final tot es resolgui perfectament pel bé de la investigació i en honor a la veritat acaba produint un relat pla i apàtic amb el que costa connectar. I és que a SPOTLIGHT els personatges, les persones, estan subvertides a l’autèntic protagonista del film: el procés d’investigació.

L'equip encarregat de destapar la veritat al complerts: reivindicant el paper de la premsa.

L’equip encarregat de destapar la veritat al complert: reivindicant el paper de la premsa.

Un dels millors aspectes de la pel·lícula però, és el retrat que fa de la ciutat de Boston; Com afecta la seva relació orgànica amb l’església catòlica i la seva influència en el modus operandi dels seus habitants. Això li serveix al director com a metàfora/denúncia del silenci estructural que molts cops la societat i tots els seus estaments fan dels abusos de poder. En definitiva doncs, SPOTLIGHT té grans interpretacions, una cuidada ambientació i una detallada descripció de l’essència del treball periodístic, esdevenint tot un sobri homenatge a un ofici en plena crisi d’identitat post era digital. La llàstima és que aquesta bona feina queda deslluida al no arribar a emocionar a l’espectador en pro d’una actitud de recreació literal de la realitat que converteix l’experiència del visionat en no molt diferent del que podríem tenir amb un documental descriptiu sobre la investigació que protagonitza la pel·lícula.

Valoració: 7/10

Articles relacionats