Hi han pel·lícules que malgrat estar plantejades com a comèdia, amaguen darrera una història real que més aviat hauria de ser catalogada com a terrorífica. Aquest és el cas de LA GRAN APUESTA, cinta que continua l’estela de pel·lícules ambientades en el món de les grans finances que s’han anat estrenant des de que va esclatar la crisi que encara arrosseguem.

THE COMPANY MEN, MARGIN CALL o MALAS NOTÍCIAS (TOO BIG TO FAIL) van recrear el rerefons o les repercussions de la fallida del sistema financer americà mentre que EL LOBO DE WALL STREET va contextualitzar la bogeria i el nivell de impunitat que va precedir durant anys al panorama actual. A mig camí de l’última pel·lícula de Martin Scorsese i alguns dels exemples anteriors es troba LA GRAN APUESTA.

maxresdefault

Uns grans actors (i les seves grans perruques) que són les quatre àmfores d’una crònica amb molts personatges.

Un repartiment de luxe –sobresurten Steve Carell i Christian Bale– i la direcció d’un Adam McCkay nominat a l’Oscar, donen a la pel·lícula la categoria i la confiança necessària per a transcendir més enllà del visionat, tot fent un relat divertit i corrosiu però a vegades frívol d’una realitat financera on la resta de mortals que formem part del món pintem poc però paguem les conseqüències massa sovint.

Christian Bale suma una nova nominació als Oscars.

Christian Bale suma una nova nominació als Oscars.

LA GRAN APUESTA és la història d’un grup d’outsiders del sistema que van preveure l’explosió de la bombolla i van decidir fer-se rics apostant contra l’economia americana. En conseqüència, la pel·lícula es deslliura de tota mena d’ètica però intenta relatar la història des d’una espècie de superioritat moral, pròpia d’aquell que exclama: “t’ho vaig dir!”. Una contradicció que viuen els mateixos protagonistes, que actuen contra Wall Street malgrat formar-hi part d’una forma o altra i que, en última instància, deixa a l’espectador sense saber molt bé què opinar d’ells i de la situació en general.

Malgrat la seva hipocresia, el personatge de Steve Carell és el més proper a l'espectador.

Malgrat la seva hipocresia, el personatge de Steve Carell és el més proper a l’espectador.

Un dels punts favorables de la pel·lícula és l’ús d’un muntatge frenètic que la situa estilísticament a prop de Scorsese, recorrent a veus en off, discursos a càmera, imatges d’arxiu, collage musical impecable i frames congelats. I això s’agraeix, sobretot pel magnetisme dels seus actors principals. Tot i que al mateix muntatge li falta concreció i s’hagués pogut retallar per a ser més rodona, eficaç i punyent, el cert és que LA GRAN APUESTA aconsegueix enganxar-te d’inici a fi i posar-te dins del món que descriu.

Leonardo DiCaprio, ai perdó, Ryan Gosling parla a càmera durant LA GRAN APUESTA.

Leonardo DiCaprio, ai perdó, Ryan Gosling parla a càmera durant LA GRAN APUESTA.

La quantitat de barbaritats que presenciem, de diàlegs tècnics difícils de seguir –d’aquells que li agradarien a Sorkin– i el seguit d’ítems i personatges amb els que ens bombardeja Adam McKay fan que al final de LA GRAN APUESTA, un es quedi amb una sensació d’impotència pròpia de la d’un espectador d’un telenotícies-espectacle; Gaudim de la pel·lícula, ens posem les mans al cap estil WTF en algunes escenes, somriem quan creiem que tenim raó, lluitem per entendre el que ha passat i en última instància, ens aclapara el mal cos que ens deixa LA GRAN APUESTA. El seu regust amarg ens reafirma el nostre paper insignificant com a espectadors passius i víctimes silencioses d’un món financer que segueix vivint en una bombolla. Veure aquesta pel·lícula potser és un exercici de masoquisme social digne d’una sessió de psicoanàlisi, sí. Però les virtuds de LA GRAN APUESTA la converteixen en una de les millors pel·lícules de la cartellera. 

Valoració: 7,5/10

Articles relacionats