LOS ODIOSOS OCHO és el producte d’un Tarantino encantat d’haver-se conegut, en el sentit més positiu de l’expressió. El director repeteix en el gènere del Western tirant aquest cop més d’autoreferències i reflexions pròpies que no pas del collage habitual d’ homenatges a tercers. LOS ODIOSOS OCHO és una festa “tarantiniana” cent per cent; un espectacle com n’hi ha pocs avui en dia en el panorama cinematogràfic, que deixarà bocabadats als seguidors més fidels i potser alinearà als que no senten tanta devoció per al director de Knoxville.

Tarantino fa un ús intel·ligent de les seves millors virtuts, des de la seguretat que li reporta la seva genialitat a l’hora d’escriure, plantejar diàlegs i girs malignes i enquadrar-ho tot plegat dins uns plans magistralment fotografiats i planificats. LOS ODIOSOS OCHOS és tot el contrari a un salt al buit sense xarxa sí, però a diferència d’altres cintes no tant lluïdes del director, aquí en tot moment sap fer còmplice a l’espectador dels sagnants esdeveniments que tindran lloc entre vuit odiosos personatges durant una nevada nit de Wyoming.

Kurt Russell i Samuel L. Jackson formen part d’una diligència com poques en el cinema.

No tots els vuit personatges són igual d’interessants o estan equilibrats dins la seva volguda malícia. De tots ells destaquen Jennifer Jason Leigh, Kurt Russell i en especial, Walton Goggins i Samuel L. Jackson. Aquest dos últims formen una estranya dupla que, construïda sobre la fricció entre l’Amèrica racista del sud i l’Amèrica negra amb ganes de venjança, es compenetra a la força davant un enemic comú. És una evidència que Samuel L. Jackson ha nascut per interpretar els diàlegs de Tarantino, però veure’l com una espècie de Hercule Poirot rabiós quan la pel·lícula fa un gir cap el whodunit més clàssic, és tot un goig.

Jackson i Goggins, els més destacats dels vuit protagonistes.

Jackson i Goggins, els més destacats dels vuit protagonistes.

Dos retrets –molt, molt primmirats– cap a la tasca de Tarantino respecte dos dels seus col·laboradors al film: El primer, la música. Una composició original ni més ni menys que d’Ennio Morricone, que trenca el patró de músiques pre-existents del que sempre ha fet ús Tarantino. Si aconsegueixes que el mestre Morricone et composi per a un Western 40 anys després, si us plau, utilitza la seva obra creada ad hoc durant més metratge de la pel·lícula! Això és deixar-nos amb la mel als llavis. El segon: és una pena que la fotografia de Robert Richardson, nascuda d’un magnífic exercici de recuperació del format Ultra Panavision 70, no pugui lluir-se en uns majestuosos exteriors per exigències d’un guió tant teatral que tanca la gran majoria de la seva trama en un únic decorat.

672641

Atenció a Jennifer Jason Leigh, el darrer cas de recuperació d’actors de Tarantino.

Retrets primmirats a part, LOS ODIOSOS OCHO és en definitiva un espectacle a l’alçada d’un Tarantino madur i conscient de les seves habilitats que, sense complexes, firma un divertimento amb majúscules. I com a bon divertimento LOS ODIOSOS OCHO es gaudeix en tot moment a l’hora que et deixa la mateixa petjada superficial que faria un llibre pulp de l’Oest d’aquells que podem trobar un diumenge qualsevol al mercat de Sant Antoni.

Valoració: 9/10

PD: La festa és encara més màgica si la podeu gaudir en 70mm, tal i com està concebuda. Aquí teniu un interessant vídeo de Pol Turrents on s’explica el que suposa aquest recuperat format analògic. Això sí, només es projecte a la sala Phenomena de Barcelona.