David O. Russell comença a ser víctima del seu propi èxit. Després de la bona acollida que van tenir a ulls dels acadèmics americans pel·lícules com THE FIGHTER, EL LADO BUENO DE LAS COSAS i LA GRAN ESTAFA AMERICANA –totes elles van de millor a pitjor– el director sembla acomodat dins la zona confortable que li confereix el trio d’actors Jennifer Lawrence/Robert DeNiro/Bradley Cooper. Determinat a explicar històries molt americanes tirant d’un collage visual divers i un seguit de referències cinematogràfiques i musicals llarguíssima, tot en el cinema recent de David O. Russell sembla abocat a una espècie de segona divisió, entre la potencial grandesa i la absoluta insubstancialitat.

A JOY Tenim una família disfuncional de manual.

A JOY Tenim una família disfuncional de manual.

Amb JOY aquesta fórmula i aquesta lluita constant mostra signes d’esgotament que es dissimulen per el protagonisme absolut de Jennifer Lawrence. Comença a ser una evidència que el seu talent és immens, sent creïble en totes les edats del seu personatge i això que només té 25 anys. També hi sumen al cantó positiu de la balança les perles magnètiques que regalen un Robert DeNiro recuperat per a la causa –segurament la millor aportació de David O. Russell al cinema del segle XXI– i els pocs moments on apareix Bradley Cooper. La resta del repartiment com és habitual en el director està més que correcte, molt en consonància amb l’estètica i ambientació del film. En aquest sentit, les aportacions de Édgar Ramírez, Isabella Rossellini i Diane Ladd també ajuden a pujar el nivell.

"Es una mujer digna de admirar".

“Es una mujer digna de admirar”.

JOY és doncs una pel·lícula amb molt bones intencions però que d’alguna manera, perd tot el potencial quan vol convertir una història senzilla –el biopic d’una inventora de productes de televenda no té molta teca– en una pomposa i artificiosa historia grandiloqüent d’aquelles bigger than life, com ja demostra el text amb el que comença la pel·lícula.

Una mostra més de la bona química entre Lawrence i Cooper. Amb aquesta ja són 4 pel·lícules junts.

Una mostra més de la bona química entre Lawrence i Cooper. Amb aquesta ja són 4 pel·lícules junts.

Aquesta asincronia entre les pretensions del director i la història llastren a JOY, que podria haver sigut més rodona, si hagués rebaixat les seves pretensions, hagués aportat l’alegria típica d’una història de superació made in america i sobretot, si hagués tirat de més ironia i mala llet, com tenien les primeres pel·lícules de David O. Russell o l’escena inicial del film. Si JOY és interessant és sobretot pels actors secundaris i per ser una cinta feta a mida del talent d’una Jennifer Lawrence disposada a construir una carrera envejable.

Valoració: 6/10

Articles relacionats