Aquesta llista pretén ser una llista diferent de les habituals de final d’any–que també tindrem, com cal–. Aquí no veureu les millors pel·lícules ni tampoc les pitjors. Veureu una selecció del que jo qualifico com a “ni fu ni fa”. Aquella mena de pel·lícula que té un parell de coses destacables, ja sigui una actuació concreta o una premissa interessant però que t’acaba deixant una sensació de indiferència total un cop l’has vist. Tampoc cal que siguin els típics projectes fracassats que tothom preveia –Com EL DESTINO DE JUPITER– ni decepcions brutals per culpa d’expectatives desmesurades. Al cap de l’any, exercint de crític, la quantitat de pel·lícules vistes és tant gran que creieu-me, es crea una nebulosa gris al teu cervell on et costa discernir què has vist i què no i encara més, què valia la pena i què no. Per això he volgut rascar-me el cap i cercar a la memòria a l’estil “DEL REVÉS” per trobar i destacar algunes de les pel·lícules que pel motiu que siguin, han estat un bluf i  em van deixar amb aquesta sensació de “ni fu ni fa”. Semblarà mentida però és més difícil destriar i filtrar aquesta llista que no pas la dels millors films. En fi, aquí la teniu:

BLACK MASS

Un nou biopic en clau rise and fall d’un notori gàngster nord-americà amb Johnny Depp. A priori pot semblar vist i repetit però el cert és que la història vertadera darrera BLACK MASS podria donar per infinitat de pel·lícules o sèries molt potents. La biografia d’un dels gàngsters més llegendaris de Boston, Whitey Bulger, és molt interessant i per exemple va servir d’inspiració al personatge de Jack Nicholson a INFILTRADOS o com a subjecte d’un documental que li fa més justícia que aquesta pel·lícula, WHITEY.  Un patriarca de barri amb llaços familiars en política i informador de l’FBI, a més de tenir una personalitat carismàtica i terrorífica a l’hora. La pel·lícula de Scott Cooper peca de ser massa tòpica i insubstancial: no aportar cap lectura nova a la història de Bulger i malgasta un repartiment coral ple de grans actors. Johnny Depp deixa enrere les seves recents actuacions “pilot automàtic” i s’implica a fons. Està molt bé i clava l’aspecte físic i l’expressió del mafiós, però el seu personatge només té una dimensió: psicòpata terrorífic. Malgrat estar descomunal en algunes escenes més subtils, el personatge no té matisos ni cap dimensió humana. A part, veient la pel·lícula, l’espectador no acaba de prendre consciència de la petjada, poder i influència que Bulger va acumular al barri de South Boston durant tant de temps, inclús després de escapar-se i ser a la llista dels més buscats durant més de 12 anys. La cinta es pot veure i poc més. Una oportunitat perduda de la que us podeu redimint llegint per exemple la més interessant entrada a la wikipedia de Bulger.

imrs

CAZA AL ASESINO

Sean Penn passant-se al gènere de l’acció, a l’estil Liam Neeson. Dirigit pel director de VENGANZA i acompanyat de grans actors com Javier Bardem, Idris Elba, Mark Rylance o Ray Winston. A més, gran part de la pel·lícula passa a Barcelona, amb la qual cosa l’interès inicial per la pel·lícula és prou gran. Però a mida que avança, tots els defectes provocats per una producció convulsa marcada per una lluita d’egos entre el director i el protagonista/productor acaba llastrant i molt a CAZA AL ASESINO. Tota pel·lícula d’acció té una missió bàsica que assolir: ser entretinguda. I aquesta no ho és. Les escenes d’acció són d’un nivell baix i la resta de la trama, repetitiva i molt vista. El gran problema aquí és  Sean Penn, qui en comtes d’abraçar les característiques del gènere com molt sàviament ha fet Liam Neeson, es mostra contrariat de fer aquesta cinta i com a productor fica mà al guió per donar-li un to reivindicatiu i polític que li sobra a una cinta plantejada d’inici com a un entreteniment sense massa complicacions. Sobren també les nombroses escenes de Sean Penn amb el pit descobert com si d’un Taylor Lautner o Liam Hemsworth qualsevol es tractés. Sí, sabem que estan en forma per l’edat que tens, Sean, però no cal.

seanpenn-1425564875352_1280w

RICKI

Una de les cintes més “ni fu ni fa” de la llista. Meryl Streep dirigida pel sempre interessant Jonathan Demme interpreta a una rockera de bar que va deixar una vida còmoda amb els seus tres fills i el marit per a buscar l’èxit en el món del Rock ‘N’ Roll. Quan una de les seves filles s’intenta suïcidar, torna a casa per a intentar superar la depressió. RICKI aguanta bé la primera meitat de la cinta, amb una Meryl Streep volent fer una actuació diferent i passant-s’ho teta actuant al costat de Mamie Gummer, la seva filla autèntica, també actriu. Tenim a un recuperat Kevin Kline i una molt bona actuació sorpresa del músic Rick Springfield. Però tot allò ben treballat a l’inici, el conflicte familiar, es va esfumant a mida que s’apropa el final. La Streep converteix una actuació inicial destacable en una successió de tics fins al punt de la caricatura, tornant pla al personatge mentre tot plegat es va ensucrant, acabant amb un final redemptor made in hollywood que accentua encara més aquesta sensació d’indiferència que et deixa la pel·lícula un cop acaba.

Ricki1

AHORA O NUNCA

Una comèdia romàntica espanyola feta amb el patró del cinema britànic d’embolics i romanticisme, a l’estil Richard Curtis. Realment es deixa veure i pots passar una bona estona. A més, comparada amb l’altre pel·lícula de Dani Rovira de l’any –ja sabeu, OCHO APELLIDOS CATALANES– és una obra mestra, clar. Però tant ràpid com la veus se t’oblida, ja que en cap moment de la cinta hi ha quelcom nou o diferent que no haguem vist en altres cintes o series de televisió espanyoles. Una aposta simpàtica però conservadora, on actors com Dani Rovira, Jordi Sánchez, María Valverde o Clara Lago es limiten a fer el que ja han fet abans i on Maria Ripoll, la directora no és capaç d’injectar prou personalitat pròpia i distinció. Fent-la una comèdia correcta més, que entreté però ens deixa un pèl “ni fu ni fa”.

jordi_sanchez_y_joaquin_sanchez_son_otros_de_los_actores_de_la_serie_que_ademas_esta_dirigida_por_maria_ripoll.

EVEREST

Comencem per les coses bones d’aquesta pel·lícula: les imatges són espectaculars, les localitzacions són reals en algunes parts i recreades al detalls als estudis cinecittà en d’altres. Sempre amb una voluntat d’honorar als protagonistes reals de la història així com a la filosofia i les tècniques de l’alpinisme. En aquest sentit, xapó. No tinc ni idea d’alpinisme i no crec que em veieu mai escalant una muntanya relativament alta però gent que entén del tema m’ha dit que la pel·lícula és molt digna i fidel. Potser massa al meu parer. I és que aquesta voluntat de recreació acaba sent el llastre cinematogràfic de la pel·lícula, que estableix molt bé durant la primera meitat als personatges més destacats però que després no aconsegueix elaborar moments cinematogràfics a l’alçada de les circumstàncies. La quantitat de personatges és preocupant, provocant que en els moments clau sentim una indiferència total cap a ells i no sabem molt bé què està passant i a qui li està passant. A més, la utilització que fa d’un repartiment impressionant (Jake Gyllenhall, Jason Clarke, Keira Knightley, Josh Brolin, Robin Wright…) és molt decebedora, sobretot per als personatges femenins, relegats al paper “hipertòpic” de la dona patidora a l’altra banda del telèfon esperant rebre notícies sobre el seu marit.

Everest

SEGON ORIGEN

Ni el pressupost ambiciós  ni la mà pòstuma de Bigas Luna són capaços de brindar-nos una adaptació a l’alçada del llibre de Manel De Pedrolo. Si aquesta pel·lícula té un efecte “ni fu ni fa” i certament ha passat tant desapercebuda, no és pel lamentable doblatge que tenen els seus actors –que també– sinó perquè tenint l’oportunitat de fer una cinta post-apocalíptica nostrada, que aportés una visió pròpia i si se’m permet “catalana” d’un gènere tant concret i d’una història de creixement i descobriment vital tant especial, és una llàstima i grossa, que s’acabi optant per un producte calcat a qualsevol pel·lícula post-apocalíptica americana de sèrie B. Fent això, l’únic que han aconseguit els responsables, a part d’abandonar els elements distintius de la història i dotar als paisatges catalans d’un caràcter anecdòtic o de cara a la galeria –com l’escena a un Camp Nou destruït– és equiparar-la a produccions similars estrangeres i perdre en la comparació. Si la idea darrera la co-producció i el fet de rodar en anglès era exportar-la, aquesta estratègia és totalment contraproduent. A cas a l’estranger volen veure la mateixa pel·lícula post-apocalíptica i adolescent de sempre o una pel·lícula de gènere amb tocs exòtics i diferents? Tant sols la salva els punts de referència a Bigas Luna i l’aparició de Sergi López.

vXRTYo0