La comèdia és un art difícil de dominar, sense cap recepta infal·lible ni cap manual d’instruccions a prova d’errors. Sovint els èxits immediats en comèdia cinematogràfica estan més aviat lligats a fenòmens contextuals i per això mateix les seves seqüeles solen ser films inferiors, faltats d’allò genuí que va fer triomfar l’anterior. Acostumen a ser o bé, productes tardans nascuts de la nostàlgia, com 2 TONTOS TODAVÍA MÁS TONTOS, o bé productes de ràpida creació per aprofitar el filó creat, com la trilogia RESACÓN o els incomptables TORRENTE(s). OCHO APELLIDOS CATALANES forma part de la darrera categoria.

Si no va tenir prou la primera vegada, Koldo (Karra Elejalde) fliparà ara amb els catalans.

Si no va tenir prou la primera vegada, Koldo (Karra Elejalde) fliparà ara amb els catalans.

La seqüela d’OCHO APELLIDOS VASCOS està feta gairebé a corre cuita –es nota– i amb una nova premissa/excusa aprofitant l’encara candent procés independentista ­–cosa per cert que ja feia i millor TORRENTE 5, estem apanyats–. OCHO APELLIDOS CATALANES només funciona, segurament per inèrcia, durant uns primers 20-30 minuts en els que la presència dels personatges que més brillaven a la primera part ­–els de Karra Elejalde, Carmen Machi i Dani Rovira– aconsegueix treure més d’una rialla.

Els primers minuts, del poc que es salva de la pel·lícula.

Els primers minuts, del poc que es salva de la pel·lícula.

És a mida que avança la trama d’OCHO APELLIDOS CATALANES que les rialles de l’espectador/a passen a ser somriures còmplices primer, tímides reaccions després i finalment, la desídia total; desitjant que acabi una pel·lícula que bàsicament repeteix el mateix acudit una vegada rere altra, mentre la comèdia de tòpics va deixant pas poc a poc a la comèdia romàntica més carrinclona i tosca.

"Dissimula, dissimula".

“Dissimula, dissimula”.

OCHO APELLIDOS CATALANES bé podria haver deixat a banda el fet català –o canviar-lo per el d’alguna altra comunitat o directament titular-se OCHO APELLIDOS VASCOS 2–. I és que l’aportació dels personatges catalans és irrellevant per al desenvolupament de la història dels quatre protagonistes. Els trets eminentment més “catalans” amb els que es podria haver fet comèdia de tòpics amb encert –com en la primera part– són clixés superficials que mai es capgiren amb gràcia o meres màscares per tal de no ferir pells més fines. En aquest sentit, el personatge de Berto Romero reposa de forma molt mandrosa en una caricatura de l’artista hipster i pedant mentre que el de la Rosa Maria Sardà, en el de l’estirada, catalaneta “de pro” i sobreprotectora àvia. Una pena que la Sardà surti menys de l’esperat i pugui fer poca cosa amb un paper tant poc desenvolupat. Si d’alguna cosa servirà OCHO APELLIDOS CATALANES serà per fer més certa que mai la dita aquella que “les segones parts mai van ser bones”.

Valoració: 4/10