Els morts estan vius. Això resa l’intertítol que precedeix a una espectacular escena introductòria en (fals) pla seqüència durant la celebració del Dia De Muertos a Mèxic DF. Després de matar a Bond a l’inici de SKYFALL i convertir-lo en un heroi crepuscular, ara Sam Mendes es mostra disposat a culminar el camí espectral del personatge i ressuscitar no només al Bond més clàssic i els seus elements distintius, sinó també al seu arxienemic més conegut, l’organització SPECTRE que dona nom a la pel·lícula número 24 de la saga Bond.

Bond, la mort i un nou amor interpretat per Léa Seydoux.

Bond, la mort i un nou amor interpretat per Léa Seydoux.

La unió Daniel Craig/Sam Mendes és probablement sinònim del millor Bond que podem tenir avui dia: tots dos han construït la combinació ideal mesclant els pilars estèticament genuïns de l’univers Bond i el retorn de personatges clàssics amb un heroi dotat d’una profunditat emocional i psicològica que el justifiquen com a únic en la seva espècie, resignat a treballar en un món que no el necessita. L’elegància, l’espectacle, el ginys i l’emoció es fusionen de la mà de Craig i Mendes en una fórmula gairebé infal·lible. A SPECTRE cada fotograma llueix tota la inversió realitzada així com la tècnica marca de la casa, amb una magnífica fotografia de Hoyte Van Hoytema que tenia la difícil tasca de rellevar Roger Deakins, nominat per SKYFALL. El director de fotografia neerlandès no era l’únic amb una missió complicada. El nivell tant alt que va deixar l’anterior entrega obligava als guionistes, al director i a Daniel Craig a superar-se i és aquí on els resultats són desiguals.

Algunes imatges són una invitació a viatjar al passat.

Algunes imatges són una invitació a viatjar al passat.

Mendes segueix amb el seu viatge cap al passat, estructurant el film en tres actes clàssics i lligant-lo fortament a la iconografia original. Però aquesta direcció l’acaba traint i tanca la porta a alguns dels interessants camins a seguir que deixava SKYFALL. L’aparició d’aquesta nova SPECTRE que ho controla tot i que ha estat l’afligidora a l’ombra del patiment de Bond –i en conseqüència la creadora del Bond que coneixem– desvirtua l’existència de malvats tant ben aconseguits com el Le Chiffre de Mads Mikkelsen o el Silva de Javier Bardem.

Ara, només estan justificats com a petites peces d’un entramat superior i maligne, dissenyat per a torturar a James Bond. De nou la hiperconnexió argumental passant factura a un blockbuster modern. I de forma innecessària. Un lamenta que la tornada de SPECTRE no s’hagi jugat d’una manera més trencadora i despreocupada, seguint la línia traçada des de CASINO ROYALE i s’hagi optat per una revelació fàcil d’entreveure i poc imaginativa. El guió és sens dubte la pota més fluixa d’aquesta nova cinta de Bond, incapaç de sorprendre i amb un segon acte llarg i faltat d’acció –en aquest aspecte hauria d’aprendre de MISIÓN IMPOSIBLE: NACIÓN SECRETA, amb un argument i resolució sospitosament similar –.

Spectre, Christoph Waltz i coll de jaqueta Mao. Dos més dos…

No obstant això, SPECTRE segueix sent una experiència cinematogràfica espectacular, amb un Daniel Craig que no podria estar millor i un repartiment a l’alçada de l’ocasió –quin goig veure el M de Ralph Fiennes–. Malgrat els resultats desiguals, el cert és que SPECTRE és una més que digna continuació de la saga, amb un pròleg que deixa bocabadat, referències que fan somriure al seguidor de tota la vida i un epíleg que intel·ligentment podria significar un punt i seguit per al Bond de Daniel Craig o un punt i a part per si ha de venir un nou 007, ara que els fonaments de la saga estan en ordre i preparats pel futur.

Valoració: 7/10