És difícil no estimar a Guillermo Del Toro. I és que més enllà del seu aspecte afable i la infinita predisposició que mostra –sempre amb un somriure–cap als fans i els mitjans de comunicació, la seva és una història de superació en la que molt sovint la passió desbocada que transmet es veu aturada per les realitats del moment. Famosos són els seus projectes abandonats (EL HÒBBIT, IN THE MOUNTAINS OF MADNESS, JUSTICE LEAGUE DARK entre d’altres) o les dificultats per aixecar projectes propis, com la pel·lícula que ens ocupa, LA CUMBRE ESCARLATA.

Del Toro, lovable guy.

Del Toro, lovable guy.

Doncs bé, és encara més difícil no estimar Guillermo Del Toro després de sortir de la sala havent gaudit de dues hores precioses i emocionants amb LA CUMBRE ESCARLATA. Una història clàssica de romanticisme gòtic amb les quantitats adequades de misteri, fantasmes, traïcions i tortura psicològica dins una tenebrosa casa que supura argila vermella com la sang mentre la protagonista descobreix el que s’oculta darrera del seu patiment.

El ball de l’espelma entre Tom Hiddelston i Mia Wasikowska que iniciarà un truculent romanç.

Del Toro esdevé el mestre de cerimònies perfecte per a explicar-nos una història que malgrat tenir clixés i certs girs previsibles es gaudeix d’inici a fi gràcies a que el director utilitza totes les eines cinematogràfiques al seu abast per treure’n el màxim profit: un guió amb diàlegs carregats de sentiments, una direcció artística i efectes especials made in Del Toro i unes potents interpretacions del trio protagonista. Mia Wasikowska segueix amb la línia de cintes com STOKER o JANE EYRE, Tom Hiddelston aporta l’ambigüitat i la complexitat emocional necessària i Jessica Chastain bé, menja en un plat a part. L’actriu absorbeix la pantalla amb un magnètica interpretació allunyada dels seus registres habituals.

Compta amb la Chastain.

Compta amb la Chastain.

LA CUMBRE ESCARLATA és un viatge al passat formal d’un gènere abandonat comandat per un pilot que ens porta amb cura i passió a través d’una molt ben planificada travessia. Formada per llocs comuns i algunes sorpreses; per escenes elegantment filmades com la del ball inicial i amb la dosi justa de referències –ni poques, ni masses–. I tot plegat a més, dut a terme amb una estima i respecte total per als personatges, el món que recrea i sobretot, a un espectador a qui mira de tu a tu i regala una història on els fantasmes del passat més que un obstacle, son un aliat importantíssim.

Valoració: 8/10

Articles relacionats