Pot ser sigui massa obvi dir que tot possible sentit de LOST RIVER s’enfonsa i es perd davall d’una inundació d’imatges artificioses i de silencis buits que no tenen cap tipus de conseqüència, ni emocional ni intel·lectual. Pot ser sigui massa obvi, sí, però a l’hora de parlar d’una pel·lícula tan pretenciosa, parlar d’obvietats es gairebé inevitable.

El sacrifici d’una mare per conservar una estabilitat familiar que dubtosament ha existit mai dins casa seva i la recerca de quelcom en què creure d’un jove envoltat per un excés de motius per dubtar de tot conformen l’eix principal d’una pel·lícula que, tot i això, acaba soterrada davall un catàleg de personatges estrambòtics que només existeixen per posar-se al servei dels capricis estètics del director i guionista, un Ryan Gosling que no pot evitar perdre’s en els complexos mecanismes del món oníric, un terreny on els referents poden servir tant per donar aire com per ofegar a aquell que n’abusa.

"Primer la casa, ara la bici... Tot s'ha d'inundar i/o incendiar?"

“Primer la casa, ara la bici… Tot s’ha d’inundar i/o incendiar?”

I és que Lost River deixa clar en tot moment d’on ve Ryan Gosling com a director però fa que sigui impossible desxifrar, en una hora i mitja d’òpera prima, cap on va. De seguida s’intueix, i ben aviat fins i tot es palpa, un oceà de referents que posen en evidència la falta absoluta d’un punt de vista concret i personal i que fan que la pel·lícula sigui poc més que un vaixell a la deriva que es perd entre onades i onades d’intencions no resoltes, de Lynch mal interpretat, d’una atmosfera que irrita per la buidor que transmet, d’un potipoti visual impossible de digerir.

"Hola, sóc Eva Mendes i això ho faig molt bé" "Què fas molt bé?" "Això, que no ho veus?"

“Hola, sóc Eva Mendes i això ho faig molt bé” “Què fas molt bé?” “Això, que no ho veus?”

Les més que correctes actuacions de Christina Hendricks i Saoirse Ronan, l’excel·lentíssima banda sonora i una o dues imatges molt concretes i molt aïllades no poden evitar l’enfonsament d’una pel·lícula en què el ritme sembla ser el gran ignorat.

"Faré una pel·lícula" "Sobre què?" "És igual, hi surten Eva Mendes i Christina Hendricks fent jocs turbis" "OK, D'ACORD"

“Faré una pel·lícula” “Sobre què?” “És igual, hi surten Eva Mendes i Christina Hendricks fent jocs turbis” “OK, D’ACORD”

Pot ser sigui massa agosarat dir que molt al fons de tota aquesta bassa de metàfores mal exposades hi ha una lleugera intuició d’una voluntat com a creador que pot derivar en una capacitat com a tal. Pot ser sigui massa agosarat, sí, però és gairebé impossible no aventurar-se en parlar d’una pel·lícula òbvia com LOST RIVER.

Valoració: 3/10

PD: Si aquesta és la meva darrera crítica a La Casa de Vidre és perquè aficar-me amb Ryan Gosling no ha estat bona idea. És condició imprescindible ser-ne fan per formar part de l’equip. Des d’aquí deman disculpes a la junta directiva de La Casa de Vidre i vull deixar constància que, tot i així, el seguesc estimant. Per si de cas, adéu La Casa de Vidre!

Articles relacionats