Actualització: Arrel de l’estrena de PURO VICIO, la nova pel·lícula de Paul Thomas Anderson, actualitzem aquest post, que vam publicar fa dos anys en motiu de l’estrena de THE MASTER, amb una escena d’aquesta pel·lícula. Completant i ampliant així el nostre repàs de la filmografia de P.T. Anderson.

És difícil trobar-nos davant un director jove amb una carrera tant sòlida i personal com és el cas de Paul Thomas Anderson. Un autor que poc a poc ha sabut construir una filmografia única que va madurant amb el pas dels anys. Des del seu impressionant debut amb HARD EIGHT, SIDNEY fins la recent THE MASTER, P. T. Anderson ha anat depurant un estil que inicialment bevia molt de referencies com Martin Scorsese o Robert Altman fins assolir una marca pròpia i rotunda, sobretot a partir de POZOS DE AMBICIÓN.

Amb la seva filmografia s’està confirmant com un dels directors essencials del nou cinema americà, dels pocs que sap portar més enllà la narrativa americana i la seva idiosincràsia sense oblidar el passat, les influències i els referents. Com bon autor americà, sap abordar d’una manera atractiva escenaris paradigmàticament americans tot reincidint amb temes i problemàtiques recurrents. Com els personatges imperfectes i trastocats que es reinventen constantment, la disfunció familiar, l’alienació, el penediment, la soledat o els fantasmes del passat.

En aquest especial ens volem aproximar a la seva figura tot repassant una escena destacada de cadascuna de les seves 5 pel·lícules anteriors a THE MASTER. Com diem, estem davant d’un realitzador que amb pocs films, ja és tot un destacat. P. T. Anderson és un autodidacta i com molts altres grans directors, una enciclopèdia de cinema i les seves tècniques. No va estudiar cinema però des de jove ja feia els seus curts. En quan va poder, va buscar feina del que fos a la indústria i ràpidament, va reunir diners per fer un curtmetratge, CIGARRETTES & COFFEE (1993), que el va fe entrar al circuit de Sundance. Això el va permetre debutar amb HARD EIGHT, SIDNEY cinta que també va escriure i que va suposar un prometedor debut. A partir d’aquí, la resta és història, BOOGIE NIGHTS i MAGNOLIA el van posar a l’aparador mundial. Amb EMBRIAGADO DE AMOR va discorre per la comèdia amb relatiu poc ressò i amb POZOS DE AMBICIÓN es va consolidar a l’Olimp i va començar a ser reconegut per l’acadèmia. Aquestes són les 5 escenes de les pel·lícules de Paul Thomas Anderson:

HARD EIGHT, SIDNEY (1996)

Pel·lícula de baix pressupost on ja comptava amb actors fetitxes seus com John C.Reilly, Philip Baker Hall o Philip Seymour Hoffman. La història segueix a en John, que es troba sense diner i a en Sydney un fred i solitari jugador que li oferirà recuperar el seu diner amb el joc. Tots dos comencen una relació de mentor-deixeble que s’anirà trencant en quan en John s’enamora i es posa en problemes, a la vegada que el passat i el remordiment d’en Sydney sortirà a relluir. La cinta ja mostra un estil de rodar elegant, amb plans seqüencies, moviment subtils i uns personatges ben definits, humanament imperfectes i perduts en l’absurditat de Las Vegas. Aquesta escena, és un bon exemple de tal estil.

BOOGIE NIGHTS (1997)

El seu rise and fall d’una estrella del món del porno dels 70 i 80 va enlluernar a tothom. Normal, amb un estil i estructura que recordava a UNO DE LOS NUESTROS o CASINO i permetent-se una reflexió cinematogràfica amb el porno com a metàfora. La cinta va rellançar a Burt Reynolds i va fer descobrir a molts a Mark Whalberg o Julianne Moore. El protagonista anava a ser Leonardo DiCaprio però va haver de renunciar i va recomanar precisament a Whalberg. El seu repartiment coral, els seus plans seqüències, la banda sonora i l’atractiu visual i estètic van fer de BOOGIE NIGHTS una de les fites dels anys 90. Aquesta escena està acompanyada per la cançó “Spill the wine” i  dominada per un magnífic pla seqüència que mostra a molts dels personatges del film en una festa a la piscina, demostrant d’una manera visual elegantíssima tot un estil de vida: Bikinis, cocaïna, sexe, música, aigua, rics productors…Només una mostra de la increïble posada en escena de P. T. Anderson representant un món únic en un moment temporal molt determinat.

MAGNOLIA (1999)

Un drama encara més coral on s’entrecreuaven la vida de diferents personatges de la Vall de San Fernando (Los Angeles). Aquí el referent anava cap a Robert Altman i el seu VIDAS CRUZADAS. Actuacions increïbles, un repartiment de somni on a part dels seus habituals Luis Guzmán, John C. Reilly, William H. Macy, Philip Seymour Hoffman o Julianne Moore teníem brillant a Jason Robards i a Tom Cruise, nominat a l’Oscar. La vida, la mort i les frustracions miserables d’un seguit de personatges es lliguen d’una manera sublim i gens pedant (ejem, Iñarritu) amb pluja de granotes inclosa. En aquesta escena, amb pocs plans, Tom Cruise es menja l’escenari com a líder motivacional davant homes que només desitgen un cosa…”Respect the Cock!…”

EMBRIAGADO DE AMOR (2002)

Una cinta que va deixar descol·locats a molts. Una comèdia romàntica amb Adam Sandler com un home solitari, obsessiu compulsiu, amb un costat agressiu i mentalment inestable. Marcat de petit per les seves germanes, s’enamora perdudament d’Emily Watson. Tot això mentre s’involucra perillosament sense voler amb uns xantatgistes d’una línia eròtica. Un petita pel·lícula, curta, surrealista, divertida i sobretot molt tendre, que ens mostra una faceta de P. T. Anderson que molts ens el seu moment no van comprendre o voler veure. En aquesta escena, el personatge de Sandler va des de l’obsessió per comprar púding per guanyar una promoció fins la frustració agressiva al veure que no es compleix el seu pla.

POZOS DE AMBICIÓN (2007)

Després de prendre’s un temps, Anderson va tornar amb més força que mai amb un film on ja canviava el seu estil més frenètic per una construcció pausada i contundent. La història de Daniel Plainview, un buscador de petroli que acaba sent un magnat reclòs toca molts pals: la fe, la soledat, la incomprensió familiar, la rancúnia, el capitalisme…i tot encarnat en el rostre d’un Daniel Day-Lewis magnífic que com no, va guanyar l’Oscar. Aquesta cinta, ha marcat el nou camí a seguir d’Anderson: més reflexiu, subtil i profund. Com a escena destacada, la climàtica confrontació entre Plainwiew i el personatge(s) de Paul Dano. Una pista de bitlles i un batut…”I drink your milkshake!”. Una escena que frega molts límits tot barrejant tensió, surrealisme, brutalitat i exageració; Pura narració. Passarà si no ho ha fet ja, a la història del cinema.

THE MASTER (2012)

THE MASTER és d’aquelles cintes que en el moment de la seva estrena va deixar sense respota a molta gent però que amb el temps ha guanyat importància i presència. Sent potser la pel·lícula que millor defineix al cineasta que aspira a ser Paul Thomas Anderson: un narrador de la psique col·lectiva americana. Aquesta escena a destacar és el moment climàtic de THE MASTER, el rendezvous final entre les dues forces motores de film: el perdut Freddie Quill de Joaquin Phoenix i el mestre de secta que interpreta Phillip Seymour Hoffman. L’escena resumeix l’essència de THE MASTER, essent enigmàtica, ambigua, commovedora i hipnòtica tot a l’hora. Culminant i ampliant molts dels interrogants que es planteja l’espectador al llarg del film. La cirereta del pastís l’aporta un magnífic Phillip Seymour Hoffman interpretant a capella i de forma colpidora la cançó “(I’d like to get you) on a slow boat to china”. Escenes com aquesta ens fan plorar si cap més, la pèrdua prematura d’aquest tros d’actor.

En definitiva, estem davant d’un director que segur marcarà una època i que esperem, anirà construint poc a poc, una carrera coherent, sòlida i molt analitzable. Per acabar, no em puc resistir a posar per aquells que us interessi, un vídeo més: Una raresa, un dels seus primers curts. THE DIRK DIGGLER STORY, fals documental sobre una estrella del porno que va inspirar més tard el que acabaria sent BOOGIE NIGHTS.

3 Respostes

  1. Oscars: Candidats a millor actor secundari | La Casa De Vidre

    […] Finalment situem a Phillip Seymour Hoffman que té com a principal basa el seu premi als Critic’s Choice Awards. De tots, és potser el premi menys destacat però està dintre dels club dels importants de cara a analitzar els Oscars. Això el situa bé a la cursa però al igual que dèiem amb Joaquin Phoenix, THE MASTER és una pel·lícula polaritzant que té tants defensors com detractors. Encara que Seymour Hoffman està increïble i fer-lo guanyar seria buscar un reconeixement a la darrera cinta de P.T. Anderson. […]