No hi ha dues paraules més perilloses en el nostre idioma que “bona feina”.

Aquesta és una de les moltes sentencies devastadores que viu i escup l’impressionant professor Fletcher creat per J.K. Simmons que de ben segur s’endurà a casa l’Oscar a millor actor secundari aquest any. El que podria haver estat fàcilment un personatge caricaturesc, un Sargent de ferro més, una Rottenmeier qualsevol, és en mans d’aquest etern actor secundari un regal per als espectadors. El Fletcher de J.K. Simmons és un director d’orquestra universitària amb mètodes qüestionables sí, però també és un personatge amb moltes capes, que planteja al protagonista de la cinta–i de retruc, als espectadors– una sèrie de qüestions vitals sobre l’art, el talent, la dedicació, l’esforç i el sacrifici.

"Not quite my tempo".

“Not quite my tempo”.

Sang, llagues, suor; turment i èxtasi. Així sembla entendre el director Damien Chazelle el camí cap a l’èxit per al que fa transitar al protagonista del seu film. L’ Andrew –interpretat per Miles Teller, un dels joves amb més futur del Hollywood actual– somnia amb ser el millor bateria de jazz del món. No busca l’èxit en sí, busca el reconeixement i la immortalitat i està disposat a patir de valent per aconseguir-ho. Aquesta necessitat, aquesta gana inherent no passa desapercebuda i aviat el senyor Fletcher, afligirà en el jove Andrew els seus mètodes extrems, coneixedor que el talent quan no es treballa, es pot quedar en no res.

El problema que ens planteja la pel·lícula és què passa quan aquest treball és portat a uns límits físics i psicològics tant extrems. La relació entre els dos protagonistes de WHIPLASH, es pregunta un, si arriba a ser tant turmentosa com necessària per a tots dos. Per molt que l’Andrew pateixi amb el que està vivint, és en tot moment el seu desig i la seva voluntat, la seva forma de treure el millor de sí mateix. I és que estem davant d’una manera d’entendre l’esforç un pèl masoquista però totalment conscient, assumint les conseqüències per ambdues parts.

whiplash (2)

Miles Teller deixant-se la pell en un paper que el marcarà.

WHIPLASH és un viatge constant i frenètic dins d’aquesta relació tant particular entre mentor i alumne. Una pel·lícula que et manté en tensió constant, gràcies a unes interpretacions immersives d’uns J.K. Simmons i Miles Teller ajudats per un guió equilibrat, que carrega de capes als seus personatges i un muntatge elegant, digne de les peces de jazz que sonen durant la cinta. Destacar també l’elegància d’uns moviments de càmera dinàmics i lleugers, que assenyalen a Damien Chazelle com a un director a seguir, capaç a WHIPLASH de fer-nos sentir de primera mà la suor i la sang darrere de cada cop de baqueta.

Valoració: 9/10

PD: No em puc resistir a recomanar-vos la banda sonora de la pel·lícula, que podeu escoltar a continuació:

Articles relacionats