L’aventura de l’espanyol que emigra als Estats Units a la recerca de l’èxit, personal i professional, és plantejada, inicialment, amb una sensibilitat i un humor que fan que la vida d’un actor que inverteix tot allò que guanya en el desproporcionat lloguer d’un pis en què dos son multitud i que mantén la flama de l’actuació viva a base d’interpretar tot tipus d’obres davant un públic poc interessat sigui atractiva. No ho és, però, la relació entre els dos cosins protagonistes, ni ho són les subtrames amoroses, ni les dones que les protagonitzen, ni el plantejament visual de la pel·lícula: massa aspectes que acaben difuminant tota implicació emocional i tota virtut existent en els 105 minuts de LA VIDA INESPERADA.

la-vida-inesperada-pelicula-2014-imagen-003.jpg

El mirall que s’estableix entre Juanito i Jorge (el “primo”) deixa veure reflexos més que interessants des d’un bon principi: com l’un i l’altre han entès de maneres tan diferents l’èxit i el fracàs i fins quin punt la capacitat econòmica i l’estabilitat sentimental es converteixen en dos pilars que defineixen les seves existències en dos extrems que, de ser intercanviats, serien font de felicitat extrema o bé, per obra i gràcia de l’inabastable sed de desgràcia de l’esperit humà, acabarien sent pervertits per tal de seguir somiant allò que un no pot aconseguir. Tot i així, i malgrat unes actuacions més que lloables, les circumstàncies de la seva convivència acaben portant-los a terrenys molt allunyats d’allò que ells mateixos semblen perseguir: l’aparició d’una ajudant de vestuari que ben bé pot existir a la Nova York real però que no combrega en cap moment amb la ficció del llargmetratge no fa més que ensorrar les esperances que un punt de partida tan apropiat i ben tractat havia generat. Tampoc l’acompanyant, ni tots els carrers sense sortida en què s’afica el Jorge, un pou sense fons de futures lamentacions en potència, no tenen la trascendència ni molt manco la presència que el mateix personatge mereixeria.

foto-rodaje-la-vida-inesperada-5-915

Tot sembla superposat, composat amb un ordre més accidental que espontani, i el moviment natural de la pròpia història s’acaba convertint en un avenç forçat cap a terrenys massa explorats, i també millor narrats en altres ocasions. Sobresurten, emperò, moments d’una tendresa i simplicitat que tan de bo fossin la regla i no l’excepció: les converses entre el Juanito i la seva mare arriben al punt àlgid quan el cuarentón exiliat voluntàriament a la ciutat dels somnis, al país de les oportunitats, ha de demanar-li que li deixi diners per provar sort seguint el repudiat camí del seu pare.

LVI_04

S’agraeix que algú s’hagi fixat en realitats tan concretes i tan de veres, que els “herois” de la vida quotidiana, la gent normal i corrent, siguin també qüestionats i analitzats i que la idealització sigui motiu de burla i també font d’energia, avui dia que el conformisme i la frustració, indubtablement inseparables, s’han convertit en part del nostre ADN. Però tot això, al final, resulta ser poc més que una intuïció que s’amaga darrere d’una col·lecció de seqüències que no deixen més empremta que el propi viatge del Jorge, l’affaire del Juanito i la Jojo o les classes de cuina espanyola per novaiorqueses: temps omplert amb fets, temps perdut sense cap tipus de conseqüència.

Valoració: 4/10

Articles relacionats