“Ara et toca a tu ser l’heroi”, diuen. Si el món del blockbuster ja sol ser un camp de mines, on l’espectador crític pot perdre’s i acabar ferit davant les complexíssimes i milionàries propostes comercials… al blockbuster d’animació hi trobem directament trinxeres, amb més i més capes d’anàlisi amagades sota narratives aparentment inofensives i personatgets adorables.

LA LEGO PELÍCULA és, sens dubte, una pel·lícula multifacetada, que podria ser analitzada des de moltíssimes perspectives complementàries: una crítica brillant a la societat de consum, una deconstrucció del viatge heroic capaç de fer-li explotar el cap a Robert McKee, una reflexió sobre la pervivència de mites masclistes en el relat mític, la més sofisticada de les campanyes de màrqueting joguinaire…

Lego Secundaris

Hi ha present una cosmogonia i una narrativa que semblen concebudes per la imaginació d’un nen –l’acció desenfrenada, el caos dionisíac, els deus ex machina completament conscients– que remeten a una altra producció animada en stop-motion: PANIQUE AU VILLAGE (2009), dels belgues Vincent Patar i Stéphane Aubier. Fins i tot caldria considerar LA LEGO PELÍCULA com una relectura en trencaclosques de la ciència ficció dels últims anys –ordre vs caos!– en clau de conflicte paternofilial on la creativitat és l’objecte de disputa, quasi de forma literal.

I és que per sobre de tot, LA LEGO PELÍCULA és una defensa de la creativitat pura, impredictible i esbojarrada, i l’exemple més flagrant és la inventiva i la frescor de la seva animació: CGI (animació generada per ordinador) que simula stop-motion, conscient de les limitacions de moviment de les pròpies joguines. I dins l’embolcall, hi trobem també un ritme adrenalínic, un enfilall d’acudits que funcionen com un engranatge a punt de col·lapsar, i un joc referencial de gèneres perfectament integrat dins el món de Lego. Després de la sèrie d’animació de culte CLONE HIGH (2002) i del gran hit de Sony Animation Pictures LLUVIA DE ALBÓNDIGAS (2009), Phil Lord i Chris Miller es confirmen com a creadors habilíssims i mutants, capaços d’adaptar-se a la comèdia televisiva, fins i tot.

Lego Prota

Llàstima que una pel·lícula tan transgressora des del mainstream mantingui ingredients conservadors discutibles –un imaginari molt testostèrònic, una visió de la família molt classicota, l’absència de diferents perfils de jugador com a la trilogia de TOY STORY– ja que podria haver arribat a la perfecció del blockbuster animat.  Sigui com sigui, aneu-la a veure amb ull clínic. És una pel·lícula molt més intel·ligent del que sembla: és una tabula rasa on projectar-hi les teves idees pròpies, fent honor a l’esperit de les peces Lego i al de la pròpia pel·lícula.

Valoració: 9/10