La perfecció absoluta no existeix. És molt fàcil, fins i tot massa, trobar-li defectes a tot i a tothom en tot moment. Existeix, però, una perfecció relativa, que té més a veure amb una sensació, amb un estat d’ànim: un moment concret en què és impossible trobar defectes, tot i saber que hi són, perquè una qualitat determinada enlluerna tots els altres trets. És l’instant exacte en què una persona s’enamora i són totes les estones posteriors durant les quals confirma el seu amor; el trajecte innocent de qui confia cegament en les seves emocions; els 126 minuts de HER.

HER

La pel·lícula d’Spike Jonze no pretén ser rotundament perfecte, està clar que res no pot ser-ho, però està feta amb tanta bellesa, tanta intel·ligència i tanta sensibilitat que tota la resta no té tanta importància. Tampoc no és perfecte el seu protagonista, el solitari i taciturn Theodore, ni totes les dones que l’omplen i el destrossen a parts iguals, ni tampoc ho és el sistema operatiu que arriba per canviar-ho tot, Samantha. Li falten ulls, li falten mans, li falta cara, però l’existència física d’aquesta suggerent veu es torna abrumadora i confosa, com la de tots els humans amb qui interactua, i la seva presència passa de l’entreteniment a la necessitat per Theodore, qui gràcies a ella s’atreveix per fi a prendre les decisions que, definitivament, li canviaran la vida.

Her-review

Tot i així, allò trascendental, allò vitalment essencial, és el procés, el camí recorregut per part de dos éssers que s’ensenyen i s’aprenen a parts iguals. Theodore guia a Samantha a través d’un món que ell també descobreix amb ella, que pot definir  amb reflexions compartides per primer cop des que li van rompre el cor. I, mentre és possible, se salven i s’ignoren els obstacles perquè, de nou, hi ha un sentiment que pot amb tot fins que, clar, ja no pot més. L’amor també s’acaba, les persones i els sistemes operatius també es transformen i la vida segueix sent complicada a tots els pisos de tots els edificis d’aquest futur tan proper, tan solitari, tan aterrador i tan preciós que Spike Jonze s’imagina, o pot ser intueix, tan ple de problemes humans com de solucions tecnològiques.

her-joaquin-phoenix-14

Per damunt de tot, però, hi ha l’amor que cura i l’amor que fer, l’amistat que pesa i l’amistat que passa, hi són els canvis que fan falta i els canvis que són imprescindibles: una successió de motius per enamorar-se perdudament de HER.

VALORACIÓ: 9/10

Articles relacionats

Una Resposta