“Des dels últims jocs, alguna cosa ha canviat, ho veig, veig esperança”, li diu Prim a Katniss, la seva germana gran i salvadora destinada a convertir-se (involuntàriament?) en la gran heroïna del seu temps. I tot i que si bé es cert que a nivell narratiu i també quant a direcció hi ha algun (i positiu) canvi entre la primera part de la saga de ELS JOCS DE LA FAM i la seva continuació, EN FLAMES, sembla arriscat afirmar que siguin moltes les diferències, sobretot quant a estructura, desenvolupament de personatges i avanços de la trama que aporta la segona pel·lícula de les quatre que ocuparà l’adaptació dels llibres de Suzanne Collins.

los-juegos-del-hambre-en-llamas-imagen-53

Però no ens enganem: això no té perquè ser del tot negatiu. Francis Lawrence no s’equivoca repetint estructura i aprofitant les virtuts dels personatges que presenta. La situació, però, no deixa de ser coneguda per l’espectador i malgrat que la intensitat del conflicte sigui, aparentment, major en aquest cas, en molts moments és quasi un repte diferenciar una pel·lícula d’una altra. No és així a l’inici, quan es planteja un dels temes que més interés podien oferir a EN FLAMES i que, desgraciadament, queda despenjat a mesura que passen els minuts: la convivència amb la culpa de la protagonista. I és que allò que més es troba a faltar és la definició dels vertaders conflictes que es deriven de la situació en què es troba Katniss, que en certs moments es veuen eclipsats per un triangle amorós que, si bé funciona, no hauria de ser gaire més que un complement a una història vertaderament èpica i decididament crítica envers la societat actual.

711638-691714_hunger_games_catching_fire_hutcherson_banks_lawrence

Per altra banda, es mantenen els més de 140 minuts de duració de la primera part de ELS JOCS DE LA FAM i, una altra vegada, arriben a semblar excessius. Aquí, l’arribada a l’escenari dels jocs es dilata i la segona part de la pel·lícula es converteix en un dejà vu in crescendo (disculpin l’acumulació d’estrangerismes) que, de manera fada i lenta, introdueix tota una sèrie d’elements poc sorprenents que només posposen la presentació d’allò que interessa, al cap i a la fi, als habitants del Capitoli i també als espectadors del cinema: els jocs de la fam. I és aquí on, una altra vegada, més brilla la tasca del director (s’agraeix infinitament que s’hagi eliminat la incomprensible càmera en mà), ja que és en els últims minuts on es precipiten els fets que, en teoria, faran que hi hagi un canvi real entre EN FLAMES i la seva seqüela L’OCELL DE LA REVOLTA, dividida en dues parts. Malgrat tot, és també en aquest moment en què més interrogants s’haurien de plantejar quant a la veritable naturalesa d’aquesta història: ens emociona el suicidi d’una senyora major muda obligada a competir? Ens sentim reconfortats en l’assassinat dels companys que, aparentment, no estan disposats a morir per salvar a Katniss, sinó que volen salvar la seva pròpia vida? Ens costa deixar de mirar quan una boira verinosa persegueix als protagonistes? O, en realitat, ens agrada, ens interessa, ens entretén?

movies-the-hunger-games-catching-fire-caesar-katniss-tribute-interview

En qualsevol cas, si a la boníssima feina de Jennifer Lawrence, i també la de Josh Hutcherson, s’hi sumen alguns moments realment destacables (el dispar de la fletxa, és clar, resulta impossible obviar-lo) s’aconsegueix una pel·lícula que manté l’espectacularitat de la seva predecessora i la millora en tant que potencia les seves qualitats, però que no aporta cap canvi significatiu, ni cap interés afegit, ni molt menys deixa lloc a l’esperança en aquest món fictici en què la gent gaudeix de veure la mort de nens, joves i grans en pantalla gran.

VALORACIÓ: 7/10

Articles relacionats